retrobada

Ens hem llençat carretera avall. Sense frens, avís previ, ni chaleco lluminós.

Hem xocat contra les nostres veritats que feien pampallugues com intermitents exclamant alguna cosa.

Hem arrivat al cap de carrer sense esfaltar i ens hem cregut volàtils mentres la nostra carn agonitzava cremant-se a l’asfalt.

i ens hem deixat morir.

Anuncios

Reflexions

​Som puta pols, saps?

Som aquest aire mitjanament pur que inhalem per necessitat, no pas per ganes.

Per ganes estariam estirats al primer rierol buit, esperant que el diluvi se’ns emportés.

Si fos per ganes.

Ai, les ganes.

Les ganes flueixen de les meves entranyes, com el magma.

Per ganes el sol tampoc sortiria.

Però aquí el tinc, en forma dun petit raig que m’acarona les pestanyes.

Per ganes, dibuixaria cels blaus a cada racó fosc del teu cor.

Per ganes, cap de nosaltres entaria al cicle de la societat moderna. Horaris absurds i llum artificial. 

No desitjo res més

Tant de bó pogués estimar-te fins al moll de l’os. Tant de bó les paraules sortissin fermes de la meva boca, sense dubtes. Tant de bó la ferida que t’he fet, desaparegués. Tant de bó, la fragància del teu alé romangués amb mi. Tant de bó, aquest cor meu abrasés el teu.

No entenc la meva ànima, aquí, jugant a no sentir res. Fent-me ser una roca. Em destrossen per dins les teves paraules. S’ensorren els pilars de la vida i sols s’obra pas la ràbia i la incompressió.