Reflexions

​Som puta pols, saps?

Som aquest aire mitjanament pur que inhalem per necessitat, no pas per ganes.

Per ganes estariam estirats al primer rierol buit, esperant que el diluvi se’ns emportés.

Si fos per ganes.

Ai, les ganes.

Les ganes flueixen de les meves entranyes, com el magma.

Per ganes el sol tampoc sortiria.

Però aquí el tinc, en forma dun petit raig que m’acarona les pestanyes.

Per ganes, dibuixaria cels blaus a cada racó fosc del teu cor.

Per ganes, cap de nosaltres entaria al cicle de la societat moderna. Horaris absurds i llum artificial. 

Burocràcia

El amor és quelcom? Em sona a pilota mullada i plena de fang, deixada a un descampat amb quatre matorrals adornant l’escena. Perdoneu, no em sona. Ni em ressona. En cap de les parets cel·lulars que abraça el meu organisme.

És sexe? és ballar? és riure? és reproduïr un vidio 10 mil vegades o no deixar de veure aquells ulls inmortalitzats a la pantalla lluminosa. Potser és aquell somriure d’estaquirot que expressa la meva cara mentres la ment somia amb tu.

Deu ser, més aviat, una declaració d’intencions. Una firma convulsa sota notari. Això sí, la lletra petita ens la sabem tots; trencadís de cor  que cap assegurança a tot risc cobreix (doncs, ja em permetreu, quina estafada).

Som una societat que dormim al coixí de la burocràcia, li hem agafat el gustillo i tot. Paper aquí, oficina allà, tres setmanes fent cua, fotocopies de carnet… papers del divorci. Tot passa pel filtre de la documentació. Fills, casats, difunts. Tot per escrit, com la civilització sumèria ens va ensenyar.

Així doncs, l’amor és una pilota mullada i plena de fang amb un contracte? I si firmo ja l’he cagat?

 

Insalvable

Mai m’ha agradat la paraula insalvable. A veure, analitza-la, collons. Estàs posant el prefix de negació. Únicament tu perquè et dona la gana. Vull dir, ningú t’obliga.

Salva-ho. Salva’t. Salva’m. O estima’t i estima’m. Però mai ens donis per perduts. A la merda les tovalloles tirades. A la merda les convencions socials i l’herència familiar.

Si vols, sigues insalvable al meu cantó. I sí… de fet sí. Em tiraria de cap al precipici dels teus llavis plens de no-res i de tot alhora.