En tinc ganes

En tinc ganes, de viure. De mirar la vida amb els ulls d’un nadó que acaba d’aterrisar a aquest món – que tants cops sembla una bendició i tants d’altres un calvari-.

En tinc ganes de deixar el passat al seu lloc: enrrera. Donar-me una altra oportunitat per besar la terra que m’ha abraçat tantes vegades i no l’he sabut estimar… Estava massa enfeinada projectant per milésima vegada el nostre passat.

En tinc ganes. No sé si en tens tu, però jo em moro de ganes de donar-me el temps i la paciència que mereixo per sentir en pau aquesta vida. Sense traumes, sense dolor. Sense culpa.

De debó. En tinc moltes ganes. La millor part és que amb aquestos versos ja dibuixo el camí cap a la direcció que vull emprendre.

Anuncios

Reflexions

​Som puta pols, saps?

Som aquest aire mitjanament pur que inhalem per necessitat, no pas per ganes.

Per ganes estariam estirats al primer rierol buit, esperant que el diluvi se’ns emportés.

Si fos per ganes.

Ai, les ganes.

Les ganes flueixen de les meves entranyes, com el magma.

Per ganes el sol tampoc sortiria.

Però aquí el tinc, en forma dun petit raig que m’acarona les pestanyes.

Per ganes, dibuixaria cels blaus a cada racó fosc del teu cor.

Per ganes, cap de nosaltres entaria al cicle de la societat moderna. Horaris absurds i llum artificial. 

Burocràcia

El amor és quelcom? Em sona a pilota mullada i plena de fang, deixada a un descampat amb quatre matorrals adornant l’escena. Perdoneu, no em sona. Ni em ressona. En cap de les parets cel·lulars que abraça el meu organisme.

És sexe? és ballar? és riure? és reproduïr un vidio 10 mil vegades o no deixar de veure aquells ulls inmortalitzats a la pantalla lluminosa. Potser és aquell somriure d’estaquirot que expressa la meva cara mentres la ment somia amb tu.

Deu ser, més aviat, una declaració d’intencions. Una firma convulsa sota notari. Això sí, la lletra petita ens la sabem tots; trencadís de cor  que cap assegurança a tot risc cobreix (doncs, ja em permetreu, quina estafada).

Som una societat que dormim al coixí de la burocràcia, li hem agafat el gustillo i tot. Paper aquí, oficina allà, tres setmanes fent cua, fotocopies de carnet… papers del divorci. Tot passa pel filtre de la documentació. Fills, casats, difunts. Tot per escrit, com la civilització sumèria ens va ensenyar.

Així doncs, l’amor és una pilota mullada i plena de fang amb un contracte? I si firmo ja l’he cagat?