maig, 5

som un món que penja de les nostres mans.

som el batec feixuc d’una mare que no es rendeix.

som la corda tensada fins la mort.

som un suspir, som un no poder més, que es transforma en un seguir endavant.

som força encapsulada que aprenem a enfocar, poc a poc.

som caigudes i ferides que perpetuen en la pell. Passen els dies i els anys i seguim caminant amb totes elles, formant la nostra identitat en continua evolució.

som un crit silenciat i un gemec de plaer a mitja nit.

som la pedra que cau pel precipici sense saber quin serà el seu destí.

som una espurna dins de l’univers. 

però el més fantàstic és l’univers que cada un portem dins. Molts cops infranquejable, encuirassat fins la mort.

petites batalles son les que lliurem dia a dia, fins que podem i confiem en que és moment d’obrir-nos a l’exterior. A les noves idees.

som unes ganes de no aixecar-nos del llit, enllaçades amb una empenta que ens faria moure murs.

no sé què som. Per això intento explicar-ho, tot i sabent que alguna cosa se’m escapa. 

som el tros de cel d’algú i la tristesa d’algú altre. Potser és veritat que els Sols estan sobrevalorats. Només sé que els teus ulls em parlen en la més fosca nit. En el més confús dels dies.

i els dits comencen a despertar entonant una dança que sona a esperança. Sona a la dolça olor dels dissabtes al meu poble i a les abraçades de la meva gent.

elegeixo ballar fins que no pugui més, fins que em creixin les ales i tingui força per continuar cap a camins ferotges.

mil vegades m’he preguntat què faig aquí. Ara em sorpenc pensant que pot ser la resposta la trobaré vivint.

som, doncs, un sac infinit de contradiccions, de tira i arronsa, de rius que brollen dels ulls i oceans en forma de petons.

som tot i res a la vegada.

Anuncios