Món

I què en faràs d’aquest món esquerp que gronxes entre mans?
Com sostindràs la Lluna i les estrelles?

Vull saber de quina forma podràn, els teus dits, reserar-se en la seva pell de pètal aquesta nit.

Puc saber per què no tires aquest món per la finestra, en un acte impulsiu i d’emoció desenfrenada?

Món hostil o ments hostils?

Pensaments plasmats

Sentimentalment tendra
Físicament aspra
Mentalment vulnerable.

Cor tocat pel cantó que no era
Ens hem tocat membranes desiguals
No ho hem sabut fins que les hem volgut encaixar.

Hem volgut construir un puzzle
amb peces esgarrapades per l’amargor
d’aquella doble malta que ens encisa.

Un cop desfet el joc
Hem tancat els ulls davant l’escarnissada
de la qual ningú es vol sentir culpable.

Temo. Tems. Temem.
Però no ens enamorem.
Estem desconectats, doncs?

Ningú vol donar per finalitzada la funció
alletada amb la inèrcia d’accions passades.
Som mamífers adictes a allò que ens ha fet crèixer.

No em crec res d’això.
Doncs, la meva mà, no troba millor refugi que la teva dolça galta.

Flor desitjada

Si et recollís,
Oh, flor desitjada,
Si no t’escapesis entre els meus fils
Si no em creesis aquesta malèvola addició

Si fóssim un
Oh, flor desitjada
Només tu guardes el secret
Només en el teu nom cala fons el plaer
Només per un instant floto en ell

Si perpetués l’instant volàtil
Oh, flor desitjada
Quantes nits en vetlla somian-te
Quantes vegades he recorregut els teus racons
Quantes vegades m’he sentit plena.

Perduts

Urgar dins d’un mateix per trobar la resposta? La solució màgica? tenir la clau per mossegar l’encetall de la teva boca?

O simplement, urgar, per que sí. Per que una mica més de dolor ja no es nota – i si es nota s’aguanta-

Normalment et planejen la vida quan encara tens la mida d’un carabassonet. Trien per tu i et van obrint un camí que algún dia t’has de treballar tu. Doncs… em…
– Què passa quan no tens res clar? Tot és boira davant els ulls i ni un raig de sol s’ha atrevit a endinsar-se.
– No passa res.
– Ah, doncs… ens quedem inmòvils davant d’un aparador -o similar-? Sense emprendre la més mínima acció?

Coses

Ja està tothom enfonsat en les seves cabòries inútils.

Ja estem tots buscant sota el llit un Déu que no existeix.
Ja em mudat la pell, per poder aguantar tot això, com si res, com si no ens ennuegués dia a dia.

Ja no anem a fondre’ns amb la sorra, ni amb el Sol.
Ja no escrivim càntics a la Lluna ni juguem amb les perles de la nit.
Hem deixat de venerar la natura per rendir culte a la incerta foscor.

El vent segueix moldejant els joncs al seu gust. Matí i tarda, a la Barceloneta.
Els meus són a casa, gràcies. Sempre rodola aigua salada dels meus ulls, quan hi penso.
I aquest mar, que s’estén davant… qui en fore engruna despreocupada entre les seves aigües!

Tothom seguirà preguntant pel sentit de la vida… i tothom seguirà sempre sense trobar resposta que ens deslligui les angoixes.

X

Res em colpirà més que aquests pulmons trinxats que sostinc
Com una nit que se m’escapa contra la meva voluntat. No ho vull pas.
Però sí que vull seguir jugant…
-A què?
– Doncs… a aquest joc del qual no sé el nom, ni marca, ni sentit.
Què en som, d’embruixats, els joves…

Ara…

I ara que només els cossos nus envaeixen l’estància
Ara, que no hi ha cap obstacle entre les nostres carns
Ara, que es difuminen els límits i les barreres;

Amor, és ara que vull rendir-me a la pell.
És ara que trio la carícia com a paraula
i el petó com a llenguatge.
És ara que deixo que les meves mans naveguin sense full de ruta i a les fosques.

Seré el suspir ofegat de les 5 del matí, sortint dels teus pulmons cap a la teva tràquea…
Seràs els meus llavis mossegats, amb poca traça i molta impaciència.

I sabem que tot i ser avisats,
Ens seguirem agafant desprevinguts,
Innocents en el joc de l’amor
Trèmuls de pell i massa tendres de cor.
Vint-i-un estius han besat la teva pell bruna i han envejat la llum dels teus ulls.

Només vint-i-un.